Les característiques més significatives de la manera d’actuar davant la presència d’un o més alumnes amb altes capacitats es poden resumir en els següents aspectes:
· Adaptació del treball per a tots els alumnes. No hi ha dos nens iguals i per tant no hi ha dos nens amb les mateixes necessitats. Per aquesta raó, cal aplicar un model que s’adapti a la majoria, però sense que sigui el mateix per a tots.
· Coherència en tota l’acció educativa. L’observació activa ens permetrà conèixer com es porten a terme els processos d’aprenentatge. Cal tenir molt en compte que no s’ha de relacionar altes capacitats amb molt bons rendiments escolars. Els alumnes amb una alta dotació intel·lectual també tenen dificultats d’accés al coneixement.
· Quan disposem de moltes mesures o recursos variats estem en millors condicions per a respectar els ritmes i els interessos de tots els alumnes.
Estratègies d’intervenció:
Adaptacions ordinàries
Corresponen als ajustaments habituals que el docent realitza en l’exercici de la pràctica educativa quan s’adapta a les característiques del grup i al seu nivell de competències prèvies. El docent coneix què ha de proposar i amb quina metodologia i recursos. Aquestes adaptacions corresponen a una consciència de diversitat a l’aula que proporciona a cada un el que més li convé sense canviar els objectius de treball.
Adaptacions extraordinàries
Corresponen a aquelles situacions que precisen un canvi substancial en algun dels continguts del procés d’ensenyament. Les mesures més destacables són:
· Intensificació o aprofundiment de determinats continguts que no alteren ni els objectius generals ni les competències bàsiques.
· El PI (pla individualitzat) que recollirà els objectius d’aprenentatge, els acords sobre les reduccions o ampliacions.
· Activitats de tutoria d’altres alumnes amb nivells d’aprenentatge diferents.
· Treball per projectes que serveixin per aplicar els coneixements adquirits a nous àmbits de coneixement, segons siguin els seus interessos.
· Enriquiment cognitiu i creatiu a partir de models multifactorials del a intel·ligència. Fomentar la creativitat, reforçar les idees creatives de l’alumne.
· Enriquiment psicosocial i motivacional centrat en els aspectes emocionals, relacionals i de desenvolupament de la personalitat. Alguns seran relatius al desenvolupament psicobiològic de caràcter general i altres específics de les altes capacitats presents en aquests alumnes.
Principals mesures organitzatives:
· Agrupacions flexibles. Han de servir per activitats i objectius molt específics.
· Adequació d’espais estimulants. Faciliten la creativitat, la convivència i el treball en equip.
· Organitzacions temporals apropiades. Faciliten l’intercanvi de coneixements a partir de metodologies centrades en el contingut i amb recursos específics. Tots els alumnes tenen oportunitat d’intercanviar el que saben amb altres companys de nivells semblants (suposa un esforç d’organització d’horaris).
· Us d’espais de recursos específics (ex: aula de música). És la organització de materials i de recursos didàctics seleccionats segons els objectius competencials que vulguem aconseguir. Afavoreix l’aparició de talents.
Principals mesures economicistes:
· Grups cooperatius. Creació de grups heterogenis en els que tots els alumnes que els formen se’n beneficien independentment del seu nivell de capacitats.
· Tutories i mentores. Es tracta d’un exercici d’ajuda als alumnes més dotats als que ho són menys. El benefici obtingut és mutu.
Cal reflexionar sobre el grau d’aprofitament de les capacitats dels alumnes més capaços quan treballen en grups homogenis. Hem de definir l’àmbit en el que es vol destacar l’eficàcia. Si aquesta es centra en les seves capacitats intel·lectuals, possiblement un sistema educatiu que centri en exclusiva l’atenció en alumnes més capaços, pot proporcionar una resposta eficaç.
Però, fins a quin punt hem de potenciar aquests models, que sent eficaços intel·lectualment, desaprofita altres components de les funcions intel·lectuals més relacionades amb la condició de persona i de ésser social? Es considera que el grau de segregació és inversament proporcional als beneficis socials i personals que aquests alumnes poden obtenir i per això, la seva eficàcia és discutible.
Mercè Martínez Torres i Àngel Guirado Serrat (2010). Alumnado con altas capacidades. Ed. Graó. Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada