El treball cooperatiu es converteix en un instrument imprescindible per aconseguir aprenentatges significatius i un creixent interès per les matèries estudiades. Contribueix a crear un bon clima d’aula amb la integració de l’alumnat i els docents en una tasca comuna.
Però ens trobem que la seva utilització no és freqüent. Fins i tot es desprecia i critica des d’alguns àmbits. Per què?
1. Desconfiança del professorat pel que fa a que l’alumne pugui construir, ell sol, tots els coneixements
Cal dir que no es tracta que els alumnes construeixin ells sols tots els coneixements del
currículm, ni tampoc que s’hagi de recórrer necessàriament a la transmissió de tals coneixements. Es demana organitzar l’aprenentatge com una construcció de coneixements, una indagació en dominis coneguts pel professor i en la que els resultats parcials obtinguts per un equip d’estudiants, puguin ser reforçats, matitzats o posats en dubte pels obtinguts per altres equips o pels experts representats pels professors.
Importància del paper orientador sobre els alumnes per part del professor, l’expert en la matèria.
2. Sense una acurada preparació del programa d’activitats, el treball dels equips d’alumnes no serà productiu. No es poden pensar activitats soltes ni improvisar. Cal un veritable programa que pugui orientar i preveure el treball dels equips. Cal un major grau d’exigència en allò que s’entén habitualment per “preparar la classe”. Es requereix un alt grau de planificació.
3. Preocupació per la possible “pèrdua de temps” que, per alguns docents, comporta aquesta manera d’organitzar l’aprenentatge. És veritat que la simple transmissió de coneixements precisa de menys temps, però això no suposa cap avantatge, sinó que, com a molt, condueix a aprenentatges superficials.
Els programes d’activitats han d’estar dissenyats per a que l’alumnat s’impliqui en els
problemes estudiats un temps superior al que permeten les estratègies de transmissió/recepció de coneixements.
Importància que el professorat estigui atent al treball dels grups i sàpiga passar a les
discussions generals en el moment oportú. Cal que hi jugui un paper actiu, centrant les intervencions i realitzant aportacions sintètiques quan calgui.
Però ens trobem que la seva utilització no és freqüent. Fins i tot es desprecia i critica des d’alguns àmbits. Per què?
1. Desconfiança del professorat pel que fa a que l’alumne pugui construir, ell sol, tots els coneixements
Cal dir que no es tracta que els alumnes construeixin ells sols tots els coneixements del
currículm, ni tampoc que s’hagi de recórrer necessàriament a la transmissió de tals coneixements. Es demana organitzar l’aprenentatge com una construcció de coneixements, una indagació en dominis coneguts pel professor i en la que els resultats parcials obtinguts per un equip d’estudiants, puguin ser reforçats, matitzats o posats en dubte pels obtinguts per altres equips o pels experts representats pels professors.
Importància del paper orientador sobre els alumnes per part del professor, l’expert en la matèria.
2. Sense una acurada preparació del programa d’activitats, el treball dels equips d’alumnes no serà productiu. No es poden pensar activitats soltes ni improvisar. Cal un veritable programa que pugui orientar i preveure el treball dels equips. Cal un major grau d’exigència en allò que s’entén habitualment per “preparar la classe”. Es requereix un alt grau de planificació.
3. Preocupació per la possible “pèrdua de temps” que, per alguns docents, comporta aquesta manera d’organitzar l’aprenentatge. És veritat que la simple transmissió de coneixements precisa de menys temps, però això no suposa cap avantatge, sinó que, com a molt, condueix a aprenentatges superficials.
Els programes d’activitats han d’estar dissenyats per a que l’alumnat s’impliqui en els
problemes estudiats un temps superior al que permeten les estratègies de transmissió/recepció de coneixements.
Importància que el professorat estigui atent al treball dels grups i sàpiga passar a les
discussions generals en el moment oportú. Cal que hi jugui un paper actiu, centrant les intervencions i realitzant aportacions sintètiques quan calgui.
extret de Vilchez, A., Gil, D. (2012). El trabajo cooperativo en el aula. Una estrategia considerada imprescindible pero infrautilizada. Aula (208), 41-46
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada